Dels colors de l'aigua

Aquest sol que menstrua no es vol pondre.
Mira la folla roja com rebutja
el llençol de muntanya que l’acotxa.
Un altre dia exagerat. Un altre
dia se’t mor cregut que el seu color
no tornarà mai més, no tornarà
com la sang que es podreix. Eixuga llum,
llença cotons de núvols, renta’t, gira’t,
beu el més límpid gin de lluna i mar.

Gabriel Ferrater. El ponent excessiu. Les dones i els dies

Dels colors de l'aigua

Josep Manuel Berenguer

En començar el camí a Queralbs des del costat de Ponent de l'Estany de Núria, prop de l'embarcador, la vall i l'estany queden a l'esquerra, a Llevant; la muntanya, la carena més propera, que fa frontera amb França, a la dreta, a Ponent. La sendera t'eleva i en deixar el santuari enrere, trobaràs més arbres a Ponent que a Llevant, però no tants com per dir que ets al mig del bosc. Podria ser que a la dreta sentissis el cantar d'algun ocell. No és que del costat de la vall no n'hi hagi. Probablement, prop del riu en trobaries més, però els arbres de muntanya són ara més i, en general, més propers. D'altra banda, si camines dret, la vall sempre queda més lluny que la muntanya. Com els sons perden intensitat proporcionalment al quadrat de la distància i, baixant de la Vall de Núria, la sendera duu en direcció Sud, la probabilitat de sentir ocells al principi és superior a la teva dreta. Camines. Sents fort la respiració i les passes. Parteixen de tu. Són part de tu : dominen el teu paisatge sonor i emmascaren la resta de sons. Fins i tot el del flux constant d'aigua, generat inicialment pels seus salts, grans i petits, però que, semblen arribar d'arreu a tu, de rebot de pedra en pedra, de mur en mur.

El so de l'aigua és molt interessant. Encara que aparentment constant, si pares l'orella, sentiràs el seu comportament sempre localment divergent. De constant, tan sols té la variació contínua i és perquè el mecanisme de producció, massa complexe i depenent del context per ser previsible a escala humana, és caòtic. L'atzar l'impregna. Escrivia Leibniz als Nous assajos per entendre la naturalesa humana que, per percebre efectivament el so de les onades, hem de percebre el que produeix cada gota de les que estan compostes. Pensava també l'erudit que aquest imperceptible so només en unió amb tots els altres, és a dir, en l'estrèpit de l'onada, és perceptible, i no ho seria si la gota en qüestió fos única. Aquesta visió, que, al neòfit, com jo, sembla associable a la seva teoria de les mònades, es bastant propera del que jo imagino, tres cents anys després, tot i que no es pot dir que l'aigua del mar i les onades estiguin fetes de gotes. Una cosa són les molècules i una altra, les gotes que s'ajunten per esdevenir mar, riu, llac o estany, i perden la identitat en l'acte. L'aigua no és quelcom de compacte. El mar, que és una gran massa, en impactar amb els límits del contenidor -roques, sorra, etc.-, tot sonant es desintegra en gotes en moviment, que xoquen de nou i produeixen una part del so. Una altra part prové del frec de l'aigua amb sí mateixa en trencar l'onada, aleshores també desintegrada en innúmeres gotes. Va també ser ben vist per Leibniz que un únic xoc d'una gota pot no ser perceptible per l'oïda humana; no tant, però, per la seva energia, sinó per la durada mínima d'aquests esdeveniments mínims que, segons ell, causaven percepcions insensibles, en contraposició de les que anomenava clares, aquelles de les que ens fem efectivament conscients. De fet, avui pensem que és la suma d'esdeveniments a punt de ser perceptibles el que estimula la generació de les sensacions que fem conscients.

Si l'aigua corre lenta, com en un riu ample, i no s'arremolina, o si es manté immòbil, com en un estany, gairebé no sona. No hi ha col·lisions ni friccions. En aquests casos, la massa d'aigua actua com un únic cos. El so es genera en la discontinuïtat. En salts i desnivells, que, per l'energia cinètica assolida en el xoc, desintegren en gotes les masses d'aigua. Es genera en la percussió i la fricció de cada gota amb les altres; sobre tot, però, amb les pedres i qualsevol cosa que aturi o freni momentàniament el seu viatge a la mar a cavall de la inèrcia i la força de la gravetat.

Pensa en la pluja, per exemple : tan sols la sents en arribar cada gota a terra o a alguna superfície que la pari. Es allí on sona; però encara és més important el fet que no es tracta d'un sol so. És una difícilment comptable quantitat de sons mínims força similars que es produeixen contínuament. Unes gotes són més energètiques que d'altres, de manera que les propietats dels sons que generen en els xocs, tot i la similitud, varien força de l'un a l'altre. Com es produeixen tantíssimes gotes per unitat de temps, un bon nombre d'elles xoca en instants molt propers, de manera que quan el xoc d'una d'elles encara no ha acabat de sonar, venen unes altres a xocar molt a prop. Les seves energies acústiques se superposen i l'oïda, que no té un poder de separació temporal il·limitat, fa la resta per integrar-les en una única percepció. Quantes més gotes, més continu és el so. Quantes menys, més fàcilment perceptible és aleshores el gra.

Però això no és tot. Hi ha dos detalls més. Un és que, com les partícules d'aigua no xoquen en el mateix punt, el sons generats per cadascuna d'elles arriben a les orelles en instants diferents. Com l'oïda no destria conscientment els instants d'arribada quan són molt propers, encara que fossin perfectament iguals, la percepció no podria mai ser igual. Es com un camp de grills o de llagostes, un pinar ple de cigales o de qualsevol espècie d'insecte que canti en comunitat. O com un estany on canten les granotes. O com una sala de concerts en el moment dels aplaudiments. Si els emissors et queden lluny -de fet, gairebé sempre queden lluny, perquè si t'acostes, callen-, les diferències de temps petites entre les arribades dels sons es perceben en termes d'espai codificades en el comportament espectral; mai com a separacions temporals. Trobar-se al mig d'un camp d'insectes eusocials és com ser entre els violins d'una orquestra. Tal vegada, molt més, perquè, de fet, una orquestra simfònica tan sols en té quaranta. Mai no he comptat les llagostes d'un camp, però sí sovint m'he meravellat sentint-les. A hores d'ara i sens dubte, per a mi, és molt millor que un concert. L'altre detall important és que, en xocar les innúmeres gotes contra les superfícies en punts orientats en totes direccions, els sons així generats parteixen vers pedres, arbres i altres elements reflectants aquí i allà de la vall, els quals, al seu torn, els reenvien en el sentit en que ells s'orienten. En temps propers però diferents i multiplicats en centenars de còpies, qui sap si milers, arriben així a les teves orelles els grans mínims dels sons de l'aigua. L'espai canta en reflectir-los. Es un holograma sonor. Si la vall fos un instrument musical, les cascades, grans i petites, serien el generador primari, com les cordes d'una guitarra, i les parets, les pedres i els troncs del arbres, la caixa de ressonància. En realitat, però, ets tu qui canta.

Tot plegat fa que el so de l'aigua sigui molt complex. És dels més complexos. Tant ho és i la forma de la seqüència de pressions, tan imprevisible, que sovint en diem soroll. Alguns pensen que és soroll blanc; però això no és del tot cert. El soroll blanc conté una mescla aleatòria completament uniforme de totes les freqüències, com el color blanc, del que és sabut que s'obté en girar un disc de sectors pintats amb els colors de l'arc de Sant Martí. Els sons de l'aigua són sorolls colorats. De vermell, perquè la composició de la mescla afavoreix les freqüències baixes.

Sense discontinuïtat, es a dir, si fos infinitament suau, aquest món seria ben avorrit. De tant en tant, mira de parar, doncs. Fes-ho més sovint del normal i, per uns instants, no caminis ni parlis. Dóna't temps per descansar i així reduir la intensitat de la respiració. Quan no et sentis, para l'orella i escolta. Si canvies l'orientació del cap, els sons arriben en temps diferents a les teves orelles. És així com els sents de manera diversa com a resultat de cada moviment i cada posició. Es la teva manera d'intervenir en el so que t'arriba. Tu pots ser el teu propi intèrpret del paisatge sonor de la vall.

Has anat caminant una estona i ja ets a punt d'arribar al Mirador de la Creu d'en Riba. Els ecos són diferents aquí. Trobaràs un punt on l'aigua gairebé no se sent. Si hi hagués gent, les veus seran ara molt més clares. Tot baixant del mirador el camp acústic de l'aigua vindrà de nou a bolcar-te. Podria ser també que sentissis el xiulet del Cremallera, que rebota fort arreu abans d'arribar a tu; també de pedra en pedra, d'arbre en arbre. Però ves baixant. Una vegada al bosc d'avets -o de pins negres; em sap greu desconèixer la Botànica-, el riu sonarà més greu. La freqüència haurà anat baixant a mida que seguies els revolts del camí. Es normal. En la proximitat del riu, gairebé sempre hi trobaràs més greus que si escoltes de lluny. Però hi ha per aquí un rierol mínim que baixa per la dreta. Busca'l; l'experiència val la pena. Fins ara has sentit l'aigua a certa distància i provinent de grans masses. Si vols, atura't una altra vegada i aprofita per comparar. Ets davant d'un dels components bàsics del fenomen gairebé còsmic que fins ara senties. Com l'activitat és molt menor que la del riu, que baixa a l'Est, a l'esquerra, percebràs de ben a prop els sons de les esquitxades, que són aquí aguts i curts, ben destacats els uns dels altres. És que l'aigua percudeix directament les pedres. En acostar-te lentament i pujar així el seu nivell, disminueixes la presència sonora relativa de la resta del paisatge. La bellesa pura es manifesta aleshores punyent al teu davant. Has d'ajupir-te per sentir això de ben aprop. És una meravella.

No cal que et quedis gaire. Reprèn la sendera i trobaràs altres rierols on escoltar nous fenòmens. El proper te un so un xic més greu. Repeteix el procediment d'acostar-te i allunyar-te. Experimentaràs la mescla d'aquesta font local, aïllada, feble i subtil, també fràgil, amb la massa sonora del gran flux del riu, que ve de l'esquerra, molt més potent i, des d'aquí, poc definida, fosca. Ests prop del Torrent de la Coma de les Perdius, que aviat albiraràs al fons de la vall. El camí s'hi acosta durant una estona, de manera que el nivell augmenta i vira lentament al greu, que és el roig, fins que la pendent, que va fent-se molt més suau que la del riu, et separa. En arribar a aquest punt del trajecte, l'hauràs sentit molt poderós, però a partir d'ara, és clar, el nivell sonor baixarà. Ho farà tot virant el color a blavós, agut i llunyà. Podria ser que el Cremallera aparegués una altra vegada. Pujant o baixant. Una cosa i altra no són el mateix. Si puja, la diversitat sonora dóna per un concert. Aprofita i orienta el cap en direccions diverses. Interactua i experimenta. L'escolta no és mai passiva. De nou pots decidir de ser el teu intèrpret. Filtrat pels arbres que entre tu i ell s'hi interposen, el so del pas del Cremallera acabarà esvaint-se lentament. Just abans esdevindrà una mena de fil sonor molt tènue que s'esmuny entre el altres sons. Tracta de determinar el moment precís en que ja no el sents. Es impossible, però no t'amoïnis; has aprofitat l'experiència sonora de l'esvaïment per concentrar-te en la teva pròpia escolta. Per fer-te conscient de tu. Es a dir, fer-te conscient que et fas conscient que et fas conscient que ... Quan hagi passat, alguns ocells podrien quedar cantant. T'ajudaran a sortir del tirabuixó fenomènic. Si no, serà l'aire o qualsevol altra cosa el que et tregui de l'abstracció. Pel que fa a l'experiència sonora, és bo de comparar el record del xiulet del Cremallera i el refilar dels ocells amb els colors de l'aigua. Un i altre se li oposen en la concreció. Si d'ella arribaries a extreure mentalment la presència de qualsevol altura musical, ni dels ocells ni del xiulet mai no extrauries més que les poques i limitades notes que et proporcionen. Per això, el so divers de l'aigua, que conté gairebé totes les freqüències audibles en una o altra mescla, actua com a espai de convivència. Es l'horitzó del que els altres sons emergeixen i on tard o d'hora acaben submergint-se. Molt més prims i fràgils, tampoc són comparables. El xiulet del tren fa una única nota que, mesclada amb el so del frec metàl·lic amb la via, rebota pletòrica d'una paret a l'altra fins que se'n va. És una explosió tímbrica de desenvolupament relativament previsible i indiferent al que pugui ocórrer al seu voltant; un esdeveniment rígid, contràriament al refilar de les aus. Tot i que aquest es reflecteix igualment -amb molta suavitat, tot s'ha de dir-, la coloració és mínima; apenes la d'una ona sinusoïdal modulada. Melodia i precisió dominen aquí. Extremadament sensibles al context, mai no saps quan els ocells deixen de cantar ni quan comencen. Dèiem quelcom de similar del xiulet. Però no. Es qüestió d'escala temporal. Del xiulet, una vegada present, podries afitar-ne molt més el moment de la desaparició. És previsible. Per això t'ha ajudat a sentir-te escoltar.

Al passar per la tartera, el riu et queda darrere els arbres. És a prop, però se sent molt menys greu que abans. Al contrari : en aquest cas, el blau, que és un agut brillant, es manifesta particularment viu si el teu pas coincideix amb el cant d'algun ocell xiulaire. Observa que el color canvia en funció dels obstacles que durant el trajecte s'hi interposen entre el riu i tu. Si et plantes davant d'un arbre, filtraràs els blaus de l'aigua i així les aus, menys emmascarades, vindran al primer pla de l'escolta. Al bosc, cada arbre filtra a la seva manera. La rugositat variant de l'escorça dels troncs, la complexitat irrepetible de les branques i la distribució de l'esmorteïment foliar hi intervenen. Cada posició teva implica una coloració diversa de les veus de l'aigua. On la vegetació és baixa, el so s'obre. L'espectre es fa ample aquí, però si continues endavant, ràpidament esdevindrà molt greu; especialment greu. Hauràs arribat aleshores a un arbre sec molt característic. Una conífera; probablement, un avet o un pi negre. Això és difícil de destriar, al menys, per a mi; però l'arbre no passa desapercebut. No trobaràs en tot el trajecte cap com aquest.

Travesses després un rierol més ample que els anteriors. Sona més agut i clar. Pots veure com l'aigua cau o simplement llisca sobre les roques. Es probable que et sorprengui aquí alguna au xiuladora. Si canta, gaudeix la mescla del color blavós i metàl·lic del so de l'aigua amb el xiulet reverberant i melòdic de l'ocell. Es un aliatge dur però cordial sobre el que intervens a mida que el riu s'acosta. Li restes cos en aproximar-te. Esdevé alhora greu i agut, sense freqüències mitjanes; per això, fins l'arribada al pont, tens la impressió de sentir molt detalladament les manifestacions aïllades d'alguns del múltiples salts d'una superfície a l'altra.

Passar-lo no tan sols et canvia de riba. En allunyar-te experimentes en la teva carn la intensitat i el poder del filtre. Del groc, viatges directe al greu roig intens d'una petita cascada que baixa a ma dreta. Sents ara el roig especialment bé. Molt millor que en altres indrets. T'embolca completament i tan fort és, a més, que el rierol de l'esquerre ni se sent. Has de posar les orelles gairebé al nivell de l'aigua per afegir un mínim filet blau a la teva experiència sonora. Acosta't i separa't. Una melodia secreta serà el teu premi; encara ets el teu propi intèrpret, recorda. Prova-ho una mica, però no t'hi quedis. Continua el viatge, perquè quan arribis al primer gorg, just al davant sentiràs una franja aguda que se superposa al greu de la cascada, més endarrere. Es un efecte curiós, però bastant habitual als salts d'aigua importants. Sents la part aguda associada a un lloc i la greu, a un altre. Totes dues reboten independents als límits durs -o relativament durs- dels espais on te'ls trobes. Això passa tant per la composició dels sons i els mecanismes diferents que els generen, com per la teva perspectiva. L'aigua llisca aquí sobre grans lloses de pedra fins arribar a un salt molt pronunciat que, molt més petit, recorda una mica la Cua de Cavall d'Ordesa. Sona especialment agut i, com a prop hi ha un tram llarg de via, si passés, podries comparar el pujar o el baixar del Cremallera amb aquest fons agut. Sentiries així un conflicte acústic interessant.

Venia a dir en Luigi Nono que el món i l'art no serien sense conflicte. I és que ell, per sobre de tot estimava la Dialèctica. Però reprèn la ruta allunyant-te del riu i, per més lentament que ho facis i et concentris en ell, hauràs d'escoltar-la cada cop més groga, verda i blava; progressivament filiforme, també. Et sorprendràs en sentir de sobte un altre rierol. Flueix a la teva esquerra. Si encara no tens prou de jugar, de ser el teu propi intèrpret, acosta't una vegada més, allunya't, renta't, gira't, i per la sendera del bosc et vindrà a cercar la remor d'aquella cascada, allà dalt, lluny a la dreta. Ve de molt amunt i tu baixes encara. Veuràs aleshores entrar al túnel la via del Cremallera gairebé al mateix punt en que de sobte l'aigua propera desapareix del teu abast acústic; però és tan sols per un moment. Aviat, esquitxades grans i crits i veus podrien reverberar no gaire lluny. És que hi ha gorgs on la gent s'hi banya. Veuràs alguns que, fins i tot, es llencen de cul amb gran estrèpit a l'aigua. Escolta com la percussió potent i greu de l'impacte dels cossos es reflecteix a les parets de grans roques. Ets al Torrent de Fontalba. No continuïs cap al Pont del Cremal. Tria el Camí del Pont del Dui i em trobaràs rere algun revol o una roca; mai dalt d'un arbre.