Creo que era en Sagaró, hará unos 15 años. Un petardo mal tirado segó de cuajo la vida a una mujer al explotar en su cuello. Un accidente, se dijo entonces y las fiestas del pueblo fueron canceladas. Al año siguiente continuaron con las fiestas y tirando los petardos de siempre. Cada año hay desgracias con los petardos. Unas más terribles que otras. Si a mí, músico de profesión, me deja sordo el petardo de un niño descerebrado de padres imbéciles, no hay problema : algún seguro paga y el capullo del niño y los rumiantes de sus papás ya pueden continuar tirando más petardos por ahí, a ver si dejan sordo o desgracian a alguien más. Esta mañana he tenido que contenerme para no estrangular al niño psicópata en cuestión, pero de verdad que es lo que me pedía el cuerpo y detesto ese tipo de sentimientos en mi.
Para qué diablos tenemos representantes públicos? De verdad son mayoría los cafres que tiran petardos al paso de la gente? No habría manera de impedir semejantes atropellos ya que solo hacen gracia al imbécil de turno?
viernes, 23 de junio de 2017
lunes, 22 de agosto de 2016
Dels colors de l'aigua
Aquest sol que menstrua no es vol pondre.
Mira la folla roja com rebutja
el llençol de muntanya que l’acotxa.
Un altre dia exagerat. Un altre
dia se’t mor cregut que el seu color
no tornarà mai més, no tornarà
com la sang que es podreix. Eixuga llum,
llença cotons de núvols, renta’t, gira’t,
beu el més límpid gin de lluna i mar.
Gabriel Ferrater. El ponent excessiu. Les dones i els dies
Mira la folla roja com rebutja
el llençol de muntanya que l’acotxa.
Un altre dia exagerat. Un altre
dia se’t mor cregut que el seu color
no tornarà mai més, no tornarà
com la sang que es podreix. Eixuga llum,
llença cotons de núvols, renta’t, gira’t,
beu el més límpid gin de lluna i mar.
Gabriel Ferrater. El ponent excessiu. Les dones i els dies
Dels
colors de l'aigua
Josep
Manuel Berenguer
En
començar el camí a Queralbs des del costat de Ponent de l'Estany de
Núria, prop de l'embarcador, la vall i l'estany queden a l'esquerra,
a Llevant; la muntanya, la carena més propera, que fa frontera amb
França, a la dreta, a Ponent. La sendera t'eleva i en deixar el
santuari enrere, trobaràs més arbres a Ponent que a Llevant, però
no tants com per dir que ets al mig del bosc. Podria ser que a la
dreta sentissis el cantar d'algun ocell. No és que del costat de la
vall no n'hi hagi. Probablement, prop del riu en trobaries més, però
els arbres de muntanya són ara més i, en general, més propers.
D'altra banda, si camines dret, la vall sempre queda més lluny que
la muntanya. Com els sons perden intensitat proporcionalment al
quadrat de la distància i, baixant de la Vall de Núria, la sendera
duu en direcció Sud, la probabilitat de sentir ocells al principi és
superior a la teva dreta. Camines. Sents fort la respiració i les
passes. Parteixen de tu. Són part de tu : dominen el teu paisatge
sonor i emmascaren la resta de sons. Fins i tot el del flux constant
d'aigua, generat inicialment pels seus salts, grans i petits, però
que, semblen arribar d'arreu a tu, de rebot de pedra en pedra, de mur
en mur.
El
so de l'aigua és molt interessant. Encara que aparentment constant,
si pares l'orella, sentiràs el seu comportament sempre localment
divergent. De constant, tan sols té la variació contínua i és
perquè el mecanisme de producció, massa complexe i depenent del
context per ser previsible a escala humana, és caòtic. L'atzar
l'impregna. Escrivia Leibniz als Nous assajos per entendre la
naturalesa humana que, per percebre efectivament el so de les
onades, hem de percebre el que produeix cada gota de les que estan
compostes. Pensava també l'erudit que aquest imperceptible so només
en unió amb tots els altres, és a dir, en l'estrèpit de l'onada,
és perceptible, i no ho seria si la gota en qüestió fos única.
Aquesta visió, que, al neòfit, com jo, sembla associable a la seva
teoria de les mònades, es bastant propera del que jo imagino, tres
cents anys després, tot i que no es pot dir que l'aigua del mar i
les onades estiguin fetes de gotes. Una cosa són les molècules i
una altra, les gotes que s'ajunten per esdevenir mar, riu, llac o
estany, i perden la identitat en l'acte. L'aigua no és quelcom de
compacte. El mar, que és una gran massa, en impactar amb els límits
del contenidor -roques, sorra, etc.-, tot sonant es desintegra en
gotes en moviment, que xoquen de nou i produeixen una part del so.
Una altra part prové del frec de l'aigua amb sí mateixa en trencar
l'onada, aleshores també desintegrada en innúmeres gotes. Va també
ser ben vist per Leibniz que un únic xoc d'una gota pot no ser
perceptible per l'oïda humana; no tant, però, per la seva energia,
sinó per la durada mínima d'aquests esdeveniments mínims que,
segons ell, causaven percepcions insensibles, en contraposició de
les que anomenava clares, aquelles de les que ens fem efectivament
conscients. De fet, avui pensem que és la suma d'esdeveniments a
punt de ser perceptibles el que estimula la generació de les
sensacions que fem conscients.
Si
l'aigua corre lenta, com en un riu ample, i no s'arremolina, o si es
manté immòbil, com en un estany, gairebé no sona. No hi ha
col·lisions ni friccions. En aquests casos, la massa d'aigua actua
com un únic cos. El so es genera en la discontinuïtat. En salts i
desnivells, que, per l'energia cinètica assolida en el xoc,
desintegren en gotes les masses d'aigua. Es genera en la percussió i
la fricció de cada gota amb les altres; sobre tot, però, amb les
pedres i qualsevol cosa que aturi o freni momentàniament el seu
viatge a la mar a cavall de la inèrcia i la força de la gravetat.
Pensa
en la pluja, per exemple : tan sols la sents en arribar cada gota a
terra o a alguna superfície que la pari. Es allí on sona; però
encara és més important el fet que no es tracta d'un sol so. És
una difícilment comptable quantitat de sons mínims força similars
que es produeixen contínuament. Unes gotes són més energètiques
que d'altres, de manera que les propietats dels sons que generen en
els xocs, tot i la similitud, varien força de l'un a l'altre. Com es
produeixen tantíssimes gotes per unitat de temps, un bon nombre
d'elles xoca en instants molt propers, de manera que quan el xoc
d'una d'elles encara no ha acabat de sonar, venen unes altres a xocar
molt a prop. Les seves energies acústiques se superposen i l'oïda,
que no té un poder de separació temporal il·limitat, fa la resta
per integrar-les en una única percepció. Quantes més gotes, més
continu és el so. Quantes menys, més fàcilment perceptible és
aleshores el gra.
Però
això no és tot. Hi ha dos detalls més. Un és que, com les
partícules d'aigua no xoquen en el mateix punt, el sons generats per
cadascuna d'elles arriben a les orelles en instants diferents. Com
l'oïda no destria conscientment els instants d'arribada quan són
molt propers, encara que fossin perfectament iguals, la percepció no
podria mai ser igual. Es com un camp de grills o de llagostes, un
pinar ple de cigales o de qualsevol espècie d'insecte que canti en
comunitat. O com un estany on canten les granotes. O com una sala de
concerts en el moment dels aplaudiments. Si els emissors et queden
lluny -de fet, gairebé sempre queden lluny, perquè si t'acostes,
callen-, les diferències de temps petites entre les arribades dels
sons es perceben en termes d'espai codificades en el comportament
espectral; mai com a separacions temporals. Trobar-se al mig d'un
camp d'insectes eusocials és com ser entre els violins d'una
orquestra. Tal vegada, molt més, perquè, de fet, una orquestra
simfònica tan sols en té quaranta. Mai no he comptat les llagostes
d'un camp, però sí sovint m'he meravellat sentint-les. A hores
d'ara i sens dubte, per a mi, és molt millor que un concert. L'altre
detall important és que, en xocar les innúmeres gotes contra les
superfícies en punts orientats en totes direccions, els sons així
generats parteixen vers pedres, arbres i altres elements reflectants
aquí i allà de la vall, els quals, al seu torn, els reenvien en el
sentit en que ells s'orienten. En temps propers però diferents i
multiplicats en centenars de còpies, qui sap si milers, arriben així
a les teves orelles els grans mínims dels sons de l'aigua. L'espai
canta en reflectir-los. Es un holograma sonor. Si la vall fos un
instrument musical, les cascades, grans i petites, serien el
generador primari, com les cordes d'una guitarra, i les parets, les
pedres i els troncs del arbres, la caixa de ressonància. En
realitat, però, ets tu qui canta.
Tot
plegat fa que el so de l'aigua sigui molt complex. És dels més
complexos. Tant ho és i la forma de la seqüència de pressions, tan
imprevisible, que sovint en diem soroll. Alguns pensen que és soroll
blanc; però això no és del tot cert. El soroll blanc conté una
mescla aleatòria completament uniforme de totes les freqüències,
com el color blanc, del que és sabut que s'obté en girar un disc de
sectors pintats amb els colors de l'arc de Sant Martí. Els sons de
l'aigua són sorolls colorats. De vermell, perquè la composició de
la mescla afavoreix les freqüències baixes.
Sense
discontinuïtat, es a dir, si fos infinitament suau, aquest món
seria ben avorrit. De tant en tant, mira de parar, doncs. Fes-ho més
sovint del normal i, per uns instants, no caminis ni parlis. Dóna't
temps per descansar i així reduir la intensitat de la respiració.
Quan no et sentis, para l'orella i escolta. Si canvies l'orientació
del cap, els sons arriben en temps diferents a les teves orelles. És
així com els sents de manera diversa com a resultat de cada moviment
i cada posició. Es la teva manera d'intervenir en el so que
t'arriba. Tu pots ser el teu propi intèrpret del paisatge sonor de
la vall.
Has
anat caminant una estona i ja ets a punt d'arribar al Mirador de la
Creu d'en Riba. Els ecos són diferents aquí. Trobaràs un punt on
l'aigua gairebé no se sent. Si hi hagués gent, les veus seran ara
molt més clares. Tot baixant del mirador el camp acústic de l'aigua
vindrà de nou a bolcar-te. Podria ser també que sentissis el xiulet
del Cremallera, que rebota fort arreu abans d'arribar a tu; també de
pedra en pedra, d'arbre en arbre. Però ves baixant. Una vegada al
bosc d'avets -o de pins negres; em sap greu desconèixer la
Botànica-, el riu sonarà més greu. La freqüència haurà anat
baixant a mida que seguies els revolts del camí. Es normal. En la
proximitat del riu, gairebé sempre hi trobaràs més greus que si
escoltes de lluny. Però hi ha per aquí un rierol mínim que baixa
per la dreta. Busca'l; l'experiència val la pena. Fins ara has
sentit l'aigua a certa distància i provinent de grans masses. Si
vols, atura't una altra vegada i aprofita per comparar. Ets davant
d'un dels components bàsics del fenomen gairebé còsmic que fins
ara senties. Com l'activitat és molt menor que la del riu, que baixa
a l'Est, a l'esquerra, percebràs de ben a prop els sons de les
esquitxades, que són aquí aguts i curts, ben destacats els uns dels
altres. És que l'aigua percudeix directament les pedres. En
acostar-te lentament i pujar així el seu nivell, disminueixes la
presència sonora relativa de la resta del paisatge. La bellesa pura
es manifesta aleshores punyent al teu davant. Has d'ajupir-te per
sentir això de ben aprop. És una meravella.
No
cal que et quedis gaire. Reprèn la sendera i trobaràs altres
rierols on escoltar nous fenòmens. El proper te un so un xic més
greu. Repeteix el procediment d'acostar-te i allunyar-te.
Experimentaràs la mescla d'aquesta font local, aïllada, feble i
subtil, també fràgil, amb la massa sonora del gran flux del riu,
que ve de l'esquerra, molt més potent i, des d'aquí, poc definida,
fosca. Ests prop del Torrent de la Coma de les Perdius, que aviat
albiraràs al fons de la vall. El camí s'hi acosta durant una
estona, de manera que el nivell augmenta i vira lentament al greu,
que és el roig, fins que la pendent, que va fent-se molt més suau
que la del riu, et separa. En arribar a aquest punt del trajecte,
l'hauràs sentit molt poderós, però a partir d'ara, és clar, el
nivell sonor baixarà. Ho farà tot virant el color a blavós, agut i
llunyà. Podria ser que el Cremallera aparegués una altra vegada.
Pujant o baixant. Una cosa i altra no són el mateix. Si puja, la
diversitat sonora dóna per un concert. Aprofita i orienta el cap en
direccions diverses. Interactua i experimenta. L'escolta no és mai
passiva. De nou pots decidir de ser el teu intèrpret. Filtrat pels
arbres que entre tu i ell s'hi interposen, el so del pas del
Cremallera acabarà esvaint-se lentament. Just abans esdevindrà una
mena de fil sonor molt tènue que s'esmuny entre el altres sons.
Tracta de determinar el moment precís en que ja no el sents. Es
impossible, però no t'amoïnis; has aprofitat l'experiència sonora
de l'esvaïment per concentrar-te en la teva pròpia escolta. Per
fer-te conscient de tu. Es a dir, fer-te conscient que et fas
conscient que et fas conscient que ... Quan hagi passat, alguns
ocells podrien quedar cantant. T'ajudaran a sortir del tirabuixó
fenomènic. Si no, serà l'aire o qualsevol altra cosa el que et
tregui de l'abstracció. Pel que fa a l'experiència sonora, és bo
de comparar el record del xiulet del Cremallera i el refilar dels
ocells amb els colors de l'aigua. Un i altre se li oposen en la
concreció. Si d'ella arribaries a extreure mentalment la presència
de qualsevol altura musical, ni dels ocells ni del xiulet mai no
extrauries més que les poques i limitades notes que et proporcionen.
Per això, el so divers de l'aigua, que conté gairebé totes les
freqüències audibles en una o altra mescla, actua com a espai de
convivència. Es l'horitzó del que els altres sons emergeixen i on
tard o d'hora acaben submergint-se. Molt més prims i fràgils,
tampoc són comparables. El xiulet del tren fa una única nota que,
mesclada amb el so del frec metàl·lic amb la via, rebota pletòrica
d'una paret a l'altra fins que se'n va. És una explosió tímbrica
de desenvolupament relativament previsible i indiferent al que pugui
ocórrer al seu voltant; un esdeveniment rígid, contràriament al
refilar de les aus. Tot i que aquest es reflecteix igualment -amb
molta suavitat, tot s'ha de dir-, la coloració és mínima; apenes
la d'una ona sinusoïdal modulada. Melodia i precisió dominen aquí.
Extremadament sensibles al context, mai no saps quan els ocells
deixen de cantar ni quan comencen. Dèiem quelcom de similar del
xiulet. Però no. Es qüestió d'escala temporal. Del xiulet, una
vegada present, podries afitar-ne molt més el moment de la
desaparició. És previsible. Per això t'ha ajudat a sentir-te
escoltar.
Al
passar per la tartera, el riu et queda darrere els arbres. És a
prop, però se sent molt menys greu que abans. Al contrari : en
aquest cas, el blau, que és un agut brillant, es manifesta
particularment viu si el teu pas coincideix amb el cant d'algun ocell
xiulaire. Observa que el color canvia en funció dels obstacles que
durant el trajecte s'hi interposen entre el riu i tu. Si et plantes
davant d'un arbre, filtraràs els blaus de l'aigua i així les aus,
menys emmascarades, vindran al primer pla de l'escolta. Al bosc, cada
arbre filtra a la seva manera. La rugositat variant de l'escorça
dels troncs, la complexitat irrepetible de les branques i la
distribució de l'esmorteïment foliar hi intervenen. Cada posició
teva implica una coloració diversa de les veus de l'aigua. On la
vegetació és baixa, el so s'obre. L'espectre es fa ample aquí,
però si continues endavant, ràpidament esdevindrà molt greu;
especialment greu. Hauràs arribat aleshores a un arbre sec molt
característic. Una conífera; probablement, un avet o un pi negre.
Això és difícil de destriar, al menys, per a mi; però l'arbre no
passa desapercebut. No trobaràs en tot el trajecte cap com aquest.
Travesses
després un rierol més ample que els anteriors. Sona més agut i
clar. Pots veure com l'aigua cau o simplement llisca sobre les
roques. Es probable que et sorprengui aquí alguna au xiuladora. Si
canta, gaudeix la mescla del color blavós i metàl·lic del so de
l'aigua amb el xiulet reverberant i melòdic de l'ocell. Es un
aliatge dur però cordial sobre el que intervens a mida que el riu
s'acosta. Li restes cos en aproximar-te. Esdevé alhora greu i agut,
sense freqüències mitjanes; per això, fins l'arribada al pont,
tens la impressió de sentir molt detalladament les manifestacions
aïllades d'alguns del múltiples salts d'una superfície a l'altra.
Passar-lo
no tan sols et canvia de riba. En allunyar-te experimentes en la teva
carn la intensitat i el poder del filtre. Del groc, viatges directe
al greu roig intens d'una petita cascada que baixa a ma dreta. Sents
ara el roig especialment bé. Molt millor que en altres indrets.
T'embolca completament i tan fort és, a més, que el rierol de
l'esquerre ni se sent. Has de posar les orelles gairebé al nivell de
l'aigua per afegir un mínim filet blau a la teva experiència
sonora. Acosta't i separa't. Una melodia secreta serà el teu premi;
encara ets el teu propi intèrpret, recorda. Prova-ho una mica, però
no t'hi quedis. Continua el viatge, perquè quan arribis al primer
gorg, just al davant sentiràs una franja aguda que se superposa al
greu de la cascada, més endarrere. Es un efecte curiós, però
bastant habitual als salts d'aigua importants. Sents la part aguda
associada a un lloc i la greu, a un altre. Totes dues reboten
independents als límits durs -o relativament durs- dels espais on
te'ls trobes. Això passa tant per la composició dels sons i els
mecanismes diferents que els generen, com per la teva perspectiva.
L'aigua llisca aquí sobre grans lloses de pedra fins arribar a un
salt molt pronunciat que, molt més petit, recorda una mica la Cua de
Cavall d'Ordesa. Sona especialment agut i, com a prop hi ha un tram
llarg de via, si passés, podries comparar el pujar o el baixar del
Cremallera amb aquest fons agut. Sentiries així un conflicte acústic
interessant.
Venia
a dir en Luigi Nono que el món i l'art no serien sense conflicte. I
és que ell, per sobre de tot estimava la Dialèctica. Però reprèn
la ruta allunyant-te del riu i, per més lentament que ho facis i et
concentris en ell, hauràs d'escoltar-la cada cop més groga, verda i
blava; progressivament filiforme, també. Et sorprendràs en sentir
de sobte un altre rierol. Flueix a la teva esquerra. Si encara no
tens prou de jugar, de ser el teu propi intèrpret, acosta't una
vegada més, allunya't, renta't, gira't, i per la sendera del bosc et
vindrà a cercar la remor d'aquella cascada, allà dalt, lluny a la
dreta. Ve de molt amunt i tu baixes encara. Veuràs aleshores entrar
al túnel la via del Cremallera gairebé al mateix punt en que de
sobte l'aigua propera desapareix del teu abast acústic; però és
tan sols per un moment. Aviat, esquitxades grans i crits i veus
podrien reverberar no gaire lluny. És que hi ha gorgs on la gent
s'hi banya. Veuràs alguns que, fins i tot, es llencen de cul amb
gran estrèpit a l'aigua. Escolta com la percussió potent i greu de
l'impacte dels cossos es reflecteix a les parets de grans roques. Ets
al Torrent de Fontalba. No continuïs cap al Pont del Cremal. Tria el
Camí del Pont del Dui i em trobaràs rere algun revol o una roca;
mai dalt d'un arbre.
Sobre los colores del agua
Aquest sol que menstrua no es vol pondre.
Mira la folla roja com rebutja
el llençol de muntanya que l’acotxa.
Un altre dia exagerat. Un altre
dia se’t mor cregut que el seu color
no tornarà mai més, no tornarà
com la sang que es podreix. Eixuga llum,
llença cotons de núvols, renta’t, gira’t,
beu el més límpid gin de lluna i mar.
Gabriel Ferrater. El ponent excessiu. Les dones i els dies
Mira la folla roja com rebutja
el llençol de muntanya que l’acotxa.
Un altre dia exagerat. Un altre
dia se’t mor cregut que el seu color
no tornarà mai més, no tornarà
com la sang que es podreix. Eixuga llum,
llença cotons de núvols, renta’t, gira’t,
beu el més límpid gin de lluna i mar.
Gabriel Ferrater. El ponent excessiu. Les dones i els dies
De
los colores del agua
Josep
Manuel Berenguer
Al
iniciar el camino a Queralbs desde el lado de Poniente del Estany de
Núria, cerca del embarcadero, el valle y el lago quedan a la
izquierda, a Levante; el monte, las crestas más cercanas, que hacen
frontera con Francia, a la derecha, a Poniente. El sendero te eleva y
al dejar el santuario atrás, encontrarás más árboles a Poniente
que a Levante, pero no tantos como para decir que te hallas en medio
del bosque. Podría ser que a la derecha oyeras el canto de algún
ave. No es que no las haya en el lado del valle. Probablemente,
encontrarías más cerca del río, pero los árboles del lado del
monte son ahora más y, en general, más próximos. Por otra parte,
si caminas erguido, el valle siempre queda más alejado que el monte.
Como los sonidos pierden intensidad proporcionalmente al cuadrado de
la distancia y, descendiendo del Valle de Nuria, el camino conduce en
dirección Sur, la probabilidad de oír pájaros al principio es
superior a tu derecha. Caminas. Tu respiración y tus pasos suenan
fuerte. Parten de ti. Son parte de ti : dominan tu paisaje sonoro y
enmascaran el resto de sonidos. Incluso el del flujo constante de
agua, generado inicialmente por sus saltos grandes y pequeños, pero
que parece llegar a ti de todas partes, de rebote de piedra en
piedra, de pared en pared,.
El
sonido del agua es muy interesante. Aunque parece constante, si
prestas atención, escucharás su comportamiento siempre localmente
divergente. De constante, solo tiene la variación continua y es que
el mecanismo de producción, demasiado complejo y dependiente del
contexto para ser previsible a escala humana, es caótico. El azar lo
impregna. Escribía Leibniz en sus Nuevos
ensayos para entender la naturaleza humana
que, para percibir efectivamente el sonido de las olas, es necesario
percibir el que produce cada gota de las que están compuestas.
Pensaba también el erudito que este sonido imperceptible solo en
unión con todos los otros, es decir, en el estrépito de la ola, es
perceptible, y no lo sería si la gota en cuestión fuera única.
Esta visión, que, al neófito, como yo, parece asociable a su teoría
de las mónadas, es bastante cercana a lo que yo imagino trescientos
años después, a pesar de que no pueda decirse que el mar y las olas
estén hechos de gotas. Una cosa son las moléculas y otra, las gotas
que se juntan para devenir mar, río, lago o estanque, y pierden la
identidad en ese acto. El agua no es algo compacto. El mar, que es
una masa grande de agua, al impactar con los límites del contenedor
-rocas, arena, etc.-, suena desintegrándose en gotas en movimiento,
que chocan de nuevo y producen parte del sonido. Otra parte proviene
del rozamiento del agua con sí misma al romper la ola, también
entonces desintegrada en innumerables gotas. También fue bien visto
por Leibniz que un único choque de una gota puede no ser perceptible
por el oído humano; no tanto, sin embargo, por su energía, sino por
la duración mínima de esos eventos mínimos que, según el,
causaban percepciones insensibles, en contraposición de las que
denominaba claras, aquellas de las que nos hacemos efectivamente
conscientes. De hecho, pensamos hoy que es la suma de eventos a punto
de ser perceptibles lo que estimula la generación de las sensaciones
de las que nos hacemos conscientes.
Si
el agua corre lenta, como en un río ancho, y no se arremolina, o si
se mantiene inmóvil, como en un estanque, casi no suena. No hay
colisiones ni fricciones. En esos casos, la masa de agua actúa como
un único cuerpo. El sonido se genera en la discontinuidad. En saltos
y desniveles, que, por la energía cinética alcanzada en el choque,
desintegran en gotas las masas de agua. Se genera en la percusión y
la fricción de cada gota de agua con las otras; sobre todo, empero,
con las piedras y cualquier cosa que pare o frene momentáneamente su
viaje al mar a caballo de la inercia y la fuerza de la gravedad.
Piensa
en la lluvia, por ejemplo : solo suena al llegar cada gota al suelo o
a alguna superficie que la detenga. Es ahí donde suena; pero aún es
más importante el hecho de que no se trata de un único sonido. Es
una cantidad difícilmente contable de sonidos mínimos bastante
similares que se producen continuamente. Unas gotas son más
energéticas que otras, de manera que las propiedades de los sonidos
que generan en los choques, a pesar de la similitud, varían bastante
del uno al otro. Como se producen tantísimas gotas por unidad de
tiempo, un buen número de ellas choca en instantes muy cercanos, de
manera que cuando el choque de una de ellas no ha terminado de sonar,
vienen otras a chocar muy cerca. Sus sonidos se superponen y el oído,
cuyo poder de separación temporal no es ilimitado, hace el resto por
integrarlos en una única percepción. Cuantas más gotas, más
continuo es el sonido. Cuantas menos, más fácilmente perceptible es
entonces el grano.
Pero
eso no es todo. Hay dos detalles más. Uno es que, como las
partículas de agua no chocan en el mismo punto, los sonidos
generados por cada una de ellas llegan a los oídos en instantes
distintos. Como el oído no identifica conscientemente los instantes
de llegada cuando son muy próximos, aunque fueran perfectamente
iguales, la percepción no podría nunca ser igual. Es como un campo
de grillos o de saltamontes, un pinar lleno de cigarras o de
cualquier especie de insecto que cante en comunidad. O como un
estanque donde cantan las ranas. O como una sala de conciertos en el
momento de los aplausos. Si los emisores te quedan lejos -de hecho,
casi siempre quedan lejos, porque si te acercas, callan-, las
diferencias pequeñas de tiempo entre las llegadas de los sonidos se
perciben en términos de espacio codificadas en el comportamiento
espectral; nunca como separaciones temporales. Hallarse en medio de
un campo de insectos eusociales es como estar entre los violines de
una orquesta. Tal vez, mucho más, porque, de hecho, una orquesta
sinfónica solo tiene cuarenta. Nunca he contado los saltamontes de
un campo, pero sí a menudo me he maravillado escuchándolos. A estas
alturas y sin duda, para mí, es mucho mejor que un concierto. El
otro detalle importante está en que, al chocar las innumerables
gotas contra las superficies en puntos orientados en todas
direcciones, los sonidos así generados parten hacia piedras, árboles
y otros elementos reflejantes aquí y allá del valle, los cuales, a
su vez, los reenvían en el sentido hacia el que ellos se orientan.
En tiempos cercanos pero distintos y multiplicados en centenares de
copias, quién sabe si miles, llegan así a tus oídos los granos
mínimos de los sonidos del agua. El espacio canta al reflejarlos. Es
un holograma sonoro. Si el valle fuera un instrumento musical, las
cascadas, grandes y pequeñas, se corresponderían con el generador
primario, como las cuerdas de una guitarra, y las paredes, las
piedras y los troncos de los árboles, la caja de resonancia. Pero en
realidad, eres tú quien canta.
Todo
ello contribuye en que el sonido del agua sea muy complejo. Es de los
más complejos. Tanto lo es y la forma de la secuencia de presiones,
tan imprevisible, que a menudo lo llamamos ruido. Hay quien piensa
que es ruido blanco; pero eso no es del todo cierto. El ruido blanco
contiene una mezcla aleatoria completamente uniforme de todas las
frecuencias, como el color blanco, del que se sabe se obtiene al
girar un disco de sectores pintados con los colores del arco iris.
Los sonidos del agua son ruidos coloreados. De rojo, porque la
composición de la mezcla favorece las frecuencias bajas.
Sin
discontinuidad, es decir, si fuera infinitamente suave, este mundo
sería muy aburrido. De vez en cuando, trata de detenerte, pues.
Hazlo más a menudo de lo normal y, por unos instantes, no andes ni
hables. Date el tiempo de descansar para así reducir la intensidad
de la respiración. Cuando no te oigas, presta atención y escucha.
Si cambias la orientación de la cabeza, los sonidos legan a tus
oídos en tiempos distintos. Es así como los oyes de manera diversa
de resultas de cada movimiento y de cada posición. Es tu manera de
intervenir en el sonido que te llega. Tú puedes ser tu propio
intérprete del paisaje sonoro del valle.
Has
estado andando un rato y ya casi llegas al Mirador de la Creu d'en
Riba. Los ecos son distintos aquí. Encontrarás un punto donde el
agua casi no se oye. Si hubiera gente, las voces serán ahora mucho
más claras. Al bajar del mirador vendrá otra vez a abrazarte el
campo acústico del agua. Podría ser también que oyeras el silbido
del Cremallera, que rebota fuerte por todas partes antes de llegar a
ti; también de piedra en piedra, de árbol en árbol. Pero ve
bajando. Una vez en el bosque de abetos -o de pinos negros; siento
desconocer la Botánica-, el río sonará más grave. La frecuencia
habrá ido descendiendo a medida que seguías los recodos del camino.
Es normal. En la proximidad del río, casi siempre hallarás más
graves que si escuchas de lejos. Hay por aquí un riachuelo mínimo
que baja a la derecha. Búscalo; la experiencia vale le pena. Hasta
ahora has escuchado el agua a cierta distancia y proveniente de
grandes masas. Si quieres, detente otra vez y aprovecha para
comparar. Te hallas ante uno de los componentes básicos del fenómeno
casi cósmico que hasta ahora escuchabas. Como la actividad es mucho
menor que en el río, que baja al Este, a la izquierda, apreciarás
de muy cerca los sonidos de las salpicaduras, que son agudos y
cortos, bien destacados los unos de los otros. Es que el agua percute
directamente sobre las piedras. Si te acercas lentamente y aumentar
así su nivel, disminuyes la presencia relativa del resto del
paisaje. La belleza pura se manifiesta penetrante frente a ti. Tienes
que acercarte para escuchar bien esto. Es una maravilla.
No
es necesario que te quedes mucho rato. Retoma el sendero y
encontrarás otros riachuelos donde escuchar nuevos fenómenos. El
siguiente tiene un sonido algo más grave. Repite el procedimiento de
acercarte y alejarte. Experimentarás la mezcla de esta fuente local,
aislada, débil y sutil, también frágil, con la masa sonora del
gran flujo del río, que viene de la izquierda, mucho más potente, y
desde aquí, poco definida, oscura. Estás cerca del Torrent de la
Coma de les Perdius, que pronto divisarás al fondo del valle. El
camino se acerca durante un rato, de manera que el nivel aumenta
virando lentamente al grave, que es el rojo, hasta que la pendiente,
que va haciéndose más suave que la del río, te separa. Al llegar a
este punto del trayecto, lo habrás escuchado muy poderoso, pero a
partir de ahora, claro, el nivel sonoro bajará. Lo hará virando el
color a azulado, agudo y lejano. Podría aparecer otra vez el
Cremallera. Subiendo o bajando. Una cosa y otra no son lo mismo. Si
sube, la diversidad sonora da para un concierto. Aprovecha y orienta
la cabeza en direcciones diversas. Interactúa y experimenta. La
escucha no es nunca pasiva. De nuevo puedes decidir ser tu
intérprete. Filtrado por los árboles que entre ti y él se
interponen, el sonido del paso del Cremallera terminará
desvaneciéndose lentamente. Un instante antes será una especie de
hilo sonoro muy tenue que se escurre entre los otros sonidos. Trata
de determinar el momento preciso en que ya no lo oyes. Es imposible,
pero no te preocupes; has aprovechado la experiencia sonora del
desvanecimiento para concentrarte en el hecho de tu propia escucha.
Para hacerte consciente de ti. Es decir, hacerte consciente de que te
haces consciente de que te haces consciente de que ... Cuando haya
pasado, algunas aves podrían quedar cantando. Te ayudarán a salir
del bucle fenoménico. Si no, será el aire o cualquier otra cosa lo
que te arranque del ensimismamiento. Por lo que respecta a la
experiencia sonora, resulta interesante comparar el recuerdo del
silbido del Cremallera y el trinar de los pájaros con los colores
del agua. Uno y otro se le oponen en concreción. Si de ella
llegarías a extraer mentalmente la presencia de cualquier altura
musical, ni de los pájaros ni del silbido podrías nunca extraer más
que las pocas y limitadas notas que te proporcionan. Por eso el
sonido diverso del agua, que contiene casi todas las frecuencias
audibles en una mezcla u otra, actúa como espacio de convivencia. Es
el horizonte del que los otros sonidos emergen y donde tarde o
temprano terminan sumergiéndose. Mucho más frágiles y finos,
tampoco son comparables. El silbato del tren produce una única nota
que, mezclada con el sonido del roce metálico con la vía, rebota
pletórica de una pared a la otra hasta que se desvanece. Es una
explosión tímbrica de desarrollo relativamente previsible e
indiferente a lo que pueda ocurrir a su alrededor; un evento rígido,
contrariamente al trinar de las aves. A pesar de que este último se
refleja igualmente -con mucha suavidad, conviene precisar-, la
coloración es mínima; apenas la de una onda sinuosidal modulada.
Melodía y precisión dominan aquí. Extremadamente sensibles al
contexto, nunca sabes cuándo las aves dejan de cantar ni cuándo
empiezan. Decíamos algo parecido del silbato. Pero no. Es cuestión
de escala temporal. Del silbato, una vez presente, podrías acotar
mucho más el momento de la desaparición. Por eso te ha ayudado a
escucharte escuchar.
Al
atravesar el pedregal, el agua te queda detrás de los árboles. Está
cerca, pero se oye mucho menos grave que antes. Al contrario : en
este caso, el azul, que es un agudo brillante, se manifiesta
particularmente vivo si tu paso coincide con el canto de algún ave
silbadora. Observa que el color cambia en función de los obstáculos
que durante el trayecto se interponen entre el río y tú. Si te
plantas delante de un árbol, filtrarás los azules del agua y así
las aves, menos enmascaradas, vendrán al primer plano de la escucha.
En el bosque, cada árbol filtra a su manera. La rugosidad variable
de la corteza de los troncos, la complejidad irrepetible de las ramas
y la distribución del amortiguamiento foliar intervienen. Cada
posición tuya implica una coloración diversa de las voces del agua.
Donde la vegetación es baja, el sonido se abre. El espectro se
ensancha aquí, pero si continúas adelante, rápidamente se hará
grave; especialmente grave. Habrás llegado entonces a un árbol seco
muy característico. Una conífera; probablemente, un abeto o un pino
negro. Eso es difícil de decidir, al menos, para mí; pero el árbol
no pasa desapercibido. No encontrarás otro como este en todo el
trayecto.
Atravesarás
luego un riachuelo más ancho que los anteriores. Suena más agudo y
claro. Puedes ver cómo el agua cae o simplemente resbala sobre las
piedras. Es probable que te sorprenda aquí alguna ave silbadora. Si
canta, goza de la mezcla del color azulado y metálico del sonido del
agua con el silbido reverberante y melódico del pájaro. Es una
aleación dura pero cordial sobre la que intervienes a medida que el
río se acerca. Le restas cuerpo al aproximarte. Deviene a la vez
grave y agudo, sin frecuencias medias; por eso, hasta la llegada al
puente, tienes la impresión de oír muy detalladamente las
manifestaciones aisladas de algunos de los múltiples saltos del agua
de una superficie a la otra.
Pasarlo
no solo te cambia de orilla. Al alejarte experimentas en tu carne la
intensidad y el poder del filtro. Del amarillo, viajas directo al
grave rojo intenso de una pequeña cascada que baja a mano derecha.
Oyes ahora el rojo especialmente bien. Mucho mejor que en otros
lugares. Te envuelve completamente y tan fuerte es, además, que el
riachuelo de la izquierda ni se oye. Has de poner tus orejas casi al
nivel del agua para añadir un mínimo hilo azul a tu experiencia
sonora. Acércate y sepárate. Una melodía secreta será tu premio;
aún eres tu propio intérprete, recuerda. Pruébalo un poco, pero no
eches raíces. Continúa el viaje, porque cuando llegues a la primera
poza, justo delante percibirás una franja aguda que se superpone al
grave de la cascada, algo más retrasado. Es un efecto curioso, pero
bastante habitual en los saltos de agua importantes. La parte aguda
se oye asociada a un lugar y la grave, a otro. Ambas rebotan
independientes en los límites duros -o relativamente duros- de los
espacios donde te los encuentras. Eso ocurre tanto por la composición
de los sonidos y los distintos mecanismos que los generan, como por
tu perspectiva. El agua resbala aquí sobre grande losas de piedra
hasta llegar a un salto de agua muy pronunciado que, mucho menor,
recuerda un poco a la Cola de Caballo de Ordesa. Suena especialmente
agudo y, como muy cerca hay un tramo largo de vía, si pasara,
podrías comparar el subir o el bajar del Cremallera con ese fondo
agudo. Escucharías un conflicto acústico interesante.
Venía
a decir Luigi Nono que el mundo y el arte no serían sin conflicto. Y
es que el, por encima de todo amaba la Dialéctica. Pero retoma la
ruta alejándote del agua y, por más lentamente que lo hagas y te
concentres en ella, habrás de escucharla cada vez más amarilla,
verde y azul; progresivamente filiforme, también. Te sorprenderás
de repente al oír otro riachuelo. Fluye a tu izquierda. Si aún no
te has cansado de jugar, de ser tu propio intérprete, acércate una
vez más, aléjate, límpiate, gírate, y por el sendero del bosque
vendrá a tu encuentro el rumor de la cascada de allá arriba, lejos
a la derecha. Viene de muy arriba y tú aún bajas. Verás entonces
entrar en el túnel la vía del Cremallera casi en el mismo punto en
que de repente el agua cercana desaparece de tu alcance acústico;
pero solo es por un momento. Pronto, grandes salpicaduras y gritos y
voces podrían reverberar no muy lejos. Es que hay pozas donde la
gente se baña. Verás algunos que, incluso, se tiran de culo con
gran estrépito al agua. Escucha como la percusión potente y grave
del impacto de los cuerpos se refleja en las paredes de grandes
rocas. Estás en el Torrent de Fontalba. No continúes hacia el Pont
del Cremal. Toma el Camí del Dui y me hallarás tras alguna curva o
una roca; nunca subido a un árbol.
sábado, 6 de junio de 2015
Vacunas, sí, vacunas, no. Y mientras, estigmatizando.
Me preocupan más las manifestaciones de violencia contra los defensores de la no-vacunación que el propio desarrollo de las enfermedades contra las que las vacunas protegen. No es lo mismo una enfermedad que otra ni una vacuna que otra. Es un tema muy complejo que no conviene considerar a la luz del apasionamiento ni el debate inespecífico entre tertulianos sin otra opción que el amarillismo capaz de defenestrar hasta al propio Fleming, si parece necesario para la pervivencia de la fiesta del espectáculo.
Por favor, templanza. No se apoyen en la Ciencia para justificar sus opiniones. Contra lo que pueda parecer y que algunos quisieran que le atribuyéramos el papel de un dios o un padre infalible, el dominio de la Ciencia no es el de la certeza, sino todo lo contrario : el establecimiento de los límites de la duda. Lo único seguro es que cualquier teoría científica podría ser considerada como falsa en algún contexto.
La Ciencia -que no es una, sino un conjunto de conocimientos y disciplinas no siempre armónicas- no dice nada categórico acerca de las vacunas. Ni sí ni no, sino todo lo contrario.
viernes, 29 de mayo de 2015
Sociedad sorda y ciega
Sorda! Esta sociedad está completamente sorda. Y ciega! No va a hacer falta que Isis o la Yihad o lo que sea la destruyan. Lo hará por sí misma.
Ya lo sugería en 2008 en Zeppelin. El sonido en la cueva
Ya lo sugería en 2008 en Zeppelin. El sonido en la cueva
miércoles, 27 de mayo de 2015
Por qué tanta euforia si continúan ganando?
Los resultados de estas elecciones del 24 de Mayo son lo normal : ningún partido obtiene mayoría absoluta, de manera que quien forma gobierno es porque pacta con otras fuerzas. Eso es la democracia. Lo contrario, pretender que para gobernar es necesaria la mayoría absoluta, es lo patológico, porque da por supuesto que la regla es el sometimiento de la población a decisiones unilaterales.
Si el PP ha creado ese estado de opinión al que estratégicamente contribuyeron tantas otras formaciones con el único objetivo de hacer tambalear a los gobiernos de coalición y por el que la mayoría absoluta aparece como lo conveniente, ha cerrado todas las puertas al diálogo -con todos, oposición, autonomías, cualquiera con posiciones distintas- y ha saqueado al país en beneficio propio, el de sus amigos sostenedores y todo aquel incapaz de concebir que la acumulación de poder es perniciosa para la supervivencia de la especie, no debería extrañarse de que nadie quiera pactar con ellos.
Es ridículo que no les baste con la mayoría simple, pero aún más que la hayan obtenido y sean tantos quienes les dieron carta blanca en ocasiones anteriores. Esperaban la morterada de lo que nos han ido robando a espuertas? Tenemos un problema político, por supuesto, pero lo realmente grave es que es consecuencia directa de un trasfondo cultural deplorable, sistemáticamente aprovechado y alimentado para que durante siglos unos acumularan poder en detrimento del bienestar más elemental de la buena gente, que son los más.
Mientras no seamos capaces de aceptar nuestra ignorancia y de eliminar de nuestras conductas la prepotencia, no cambiaremos realmente. No hemos ganado. Queda mucho por hacer.
sábado, 23 de mayo de 2015
Musica de mall
Cuál es la función de la música cuando cientos, si no miles, de sonidos compiten en un espacio cuyas dimensiones y materiales de construcción no permiten nada mejor que una percepción borrosa, particularmente incómoda? No seria mejor evitar el contribuir sistémicamente y anular o mejorar aquellas señales sonoras proporcionadas por la organización : música, megafonía, la señalización de alarma de la escalera de limpieza que no avisa a nadie de nada, llamadas de megafonía al personal a través de altavoces rotos que no pueden emitir más que sonidos saturados?
Dicho de otra manera : creen los propietarios de las decenas de chiringuitos de un sitio así que esa música impersonal que nadie conoce es un atractivo real? No será, más bien, un repelente?
Dicho de otra manera : creen los propietarios de las decenas de chiringuitos de un sitio así que esa música impersonal que nadie conoce es un atractivo real? No será, más bien, un repelente?
Etiquetas:
Musica de mall,
Paisaje Sonoro,
sonido borroso
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
